Nits de Ràdio – Onda Cero

Carles Lamelo i David Cervelló conversen amb la sexòloga i psicòloga Emma Ribas, qui ens dóna les claus per millorar la comunicació amb la parella i poder, d’aquesta manera, solucionar els conflictes que s’hagin anat generant a causa de les vacances, la tornada a la feina, etc.

La Dra. Emma Ribas ens parla de la importància de les relacions de parella sanes.

Com podem aconseguir una relació saludable, sana?

Primer, rau a estar bé amb un mateix, a tenir un espai i unes necessitats satisfetes, a tenir i mantenir relacions d’amistat pròpies, a gaudir de hobbies… I que la nostra parella també pugui gaudir-ne, dels seus propis espais, que també tingui cobertes les seves necessitats; i a partir d’aquí, poder cuidar junts la relació de parella.

Quan les parelles van a fer teràpia, et trobes que un culpa a l’altre, tot i que el que projectes és la responsabilitat, i que no és l’altre qui t’ha de fer feliç, sinó que ets tu qui t’has de fer feliç a tu mateix i, després, ja es veurà. És així?

Exacte: tenir una relació de parella és una oportunitat que es dóna a la vida per treballar-nos a nosaltres mateixos, no per voler canviar l’altre, sinó per treballar sobre el que ens cal a nosaltres.

Per tant, en certa manera el que ens cal és detectar quins són els nostres perills, en el sentit d’aquells aspectes dels quals no n’estem gaire, d’orgullosos, i reconèixer quines són les peces en la relació que encaixen i quines, no.

És un gran avantatge conèixer-nos molt a nosaltres mateixos; i així, quan estem en parella, ja sabem quines són les nostres dificultats; dificultats que tots tenim perquè venim d’unes famílies, d’unes experiències, d’un històric i, moltes vegades, ho projectem a la parella. Per això és tan important conèixer-nos bé a nosaltres mateixos i saber quins són els nostres punts febles, estar pendents d’ells i anar-los millorant. Aquest treball ens farà créixer com a persones i ens farà sentir satisfets.

Creus que al final hi ha molta insatisfacció, i que, en lloc de traslladar-ne la responsabilitat a l’altre, podríem intentar treballar-la conjuntament fent equip, o en tot cas, treballar-la individualment?

Tenim les dues opcions: hi ha aspectes que haurem de treballar individualment i d’altres que s’han de treballar en parella.

Tot plegat és molt fàcil de dir, però com es concreta un cop portat a la teràpia? Perquè les parelles, suposadament, quan van a teràpia és perquè ja han provat de millorar la seva relació per si mateixes.

Cada vegada més, a la consulta vénen parelles per millorar de manera preventiva, com poden ser les persones que, abans de tenir fills, van a la consulta a fi d’arranjar aspectes que els fan sentir que van «coixes», com ara voler fer més fluida la comunicació. Un altre cas és que, veient que la sexualitat va una mica fluixa, que no se senten del tot satisfets, doncs volen millorar-la, perquè amb l’arribada dels fills preveuen que la sexualitat podria anar decaient, ja que hi haurà un estrès afegit.

Aquest estrès afegit, com ara comentaven, pot ser tenir fills, o un canvi de cicle vital, com podrien ser uns nous horaris a la feina. Quines situacions o quins elements s’han de treballar en la parella per evitar no només la ruptura, sinó les disputes?

La confiança en la parella és clau; si no hi ha confiança a la nostra vida, hi ha un problema. D’altra banda, un element imprescindible és la comunicació; la comunicació és complicada i paga la pena tenir eines per desenvolupar una comunicació conscient, perquè, quan es comença amb retrets i atacs, aquesta mena de comunicació intoxica molt la relació, ens fa mal, ens fereix.

Mirem la relació de parella com una planta que poden fer créixer: amb una comunicació mal portada, no conscient, la podem intoxicar fàcilment.
Hem de tenir una comunicació curosa, pensada prèviament, per no afectar emocionalment la parella.

Passa una mica com en qualsevol àmbit de la vida: quan dones la possibilitat de què la gent s’expressi, és més fàcil que expressi les queixes que no allò que li agrada. És un treball, el fet de mentalitzar-se que també cal dir –o caldria intentar dir– quins són els aspectes positius?

Doncs sí, però en aquest cas el que es pot fer és intentar veure la queixa com un aspecte a millorar, com un repte, no rebre-la com un atac.

Quan tenim una queixa, abans de posar-la sobre de la taula, cal estudiar-ne possibles solucions, i no plantejar cap retret sense donar alternatives pensades prèviament. És necessari explicar la queixa tot aportant nous camins, com faríem a la feina davant d’un cap. I és que a la feina tenim unes aptituds que, si les apliquéssim a la relació de parella, ens aniria molt millor.

Hi ha molts pacients que vénen a la consulta amb moltes habilitats comunicatives a la feina i els ajudo a què les traslladin a la seva relació de parella.

Moltes vegades, quan dins la parella hi ha molta tensió, l’escriptura, enviar-se un e-mail, clarifica, ajuda a reposar, ens dóna la possibilitat de repassar-ho, de ser més conscients del que i del com ens estem comunicant. I quan tenim clar que allò és el que volem transmetre, podem fer-ho arribar a bon port, intentant generar una oportunitat i assolint el nostre objectiu.

Per tant, el que hauríem de fer és no reaccionar en calent. La passió per les coses bones i les coses no tan bones, en la relació de parella van de la mà.

Sí, per això cal treballar, entrenar l’habilitat de no reaccionar al moment. Un saber dir «en parlem d’aquí una estona» o «en parlem demà», i amb el pas d’aquest temps la comunicació pot ser més conscient.

Però també el que pot passar és que d’aquesta manera es postergui, es pugui anar acumulat, i acabi esclatant.

Aquesta comunicació es dóna en un perfil passiu-agressiu; consisteix en la persona que va tragant i tragant i no diu res, i després arriba un dia on s’explota i es diu tot.

Aquesta actitud pot descol·locar molt, ja que l’altre pot pensar que tot plegat estava funcionant correctament.

A vegades aquests casos ja no tenen solució. Me n’he trobat molts, d’aquests, a la consulta: persones que arriben i s’atreveixen a deixar-ho anar tot perquè ja volen acabar amb la relació de parella, mentre que l’altre no s’ha assabentat de res.

La sensació d’impotència ha de ser molt gran. Però alguna cosa ha de passar, oi?

El problema és que, molts cops, quan vénen a la consulta és perquè la situació ja no té retop. Sempre es podria resoldre, però un dels membres de la parella considera que ja ho ha dit tot i que ja no veu manera de poder-hi fer res.

I com es pot evitar, d’arribar a una situació en què ja no hi ha marxa enrere, o en tot cas, com se li pot donar la volta?

Doncs, tal com deia, practicar la comunicació conscient: és pensar abans de comunicar, tenir clar quin és l’objectiu, quin és el missatge que vull transmetre. Què és el que em passa, què és el que jo desitjo. Un cop ho tinc clar, pensar en com plantejar-ho perquè el missatge arribi i aconseguir el que es vol. Ja que si, directament, duem a terme una acció, el més probable és que ens trobem amb un contraatac, i tindrem un nou problema afegit.

També la manera de dir-ho ha de ser important.

I tant! S’ha de ser clar i dir-ho ben dit. Al cap i a la fi, el que es pretén és crear equip i fer funcionar la parella, exposar el que ens preocupa i crear sinergies per buscar una solució.

És millor, si tinc una disputa amb la parella, deixar refredar la situació i parlar-ne més endavant. Què faig mentre no n’acabo de parlar?

Doncs no distanciar-se. Moltes parelles, mentre no troben la manera o el moment, no es parlen, i el silenci és molt dolorós. Si es necessita espai per pensar i reflexionar, cal deixar-ho clar a la parella, amb una actitud de respecte. L’altre, així, tot i la tibantor del moment, pot percebre l’estimació. Una recomanació és que, malgrat la situació, les parelles se segueixin abraçant.

També et deus trobar a la consulta amb parelles que ja no deuen ser capaces de verbalitzar el que senten; per tant, ja no deu haver-hi voluntat de seguir junts.

Moltes de les sessions a la consulta consisteixen a ensenyar a millorar la comunicació, i tal com dèiem abans, una cosa és explicar-ho i l’altra, aplicar-ho. També dir que, darrere d’una comunicació deficient, hi pot haver altres problemes, per exemple parelles que tenen valors completament diferents. Per tant, el problema de fons sempre farà difícil que puguin tenir una relació de parella sana, ja que la base no encaixa.

I per què han acabat junts?

Per una atracció física: perquè a l’hora d’escollir la parella s’han quedat en la part més superficial. No ens han ensenyat a mirar més a fons, a saber quins són els valors, els projectes de futur… Si hi ha un camí en comú o no; per exemple, si un vol tenir fills i l’altre, no…

I com abordem el moment de posar les cartes sobre la taula?

Doncs, tal com he dit, igual que en una reunió de feina: trobar una solució –després d’haver pensat sobre el tema–, donar noves opcions i exposar-les.

O sigui: que entre els dos es pensin les possibles resolucions.

Tot i que no s’acabi trobant la solució definitiva, ja se’n haurà parlat i la tensió serà una altra. Com també cal buscar un espai on la possibilitat d’alterar-nos sigui millor.

És molt difícil gestionar les converses, quan tots, a més, anem amb una motxilla emocional a sobre, amb problemes a la feina, a la llar, la repetició de patrons… Tot plegat és un tema prou interessant com per seguir-ne parlant.

Envía tu opinion